Virtual Fishing per a Virtual Boy: clavar l’ham i saber quan cedir

Els botons no tenen una funció única: el joc els reassigna segons la pantalla. Als menús, la creueta esquerra mou el cursor, el botó A confirma i el botó B cancel·la. A la fase de llançament, la creueta esquerra i el botó A orienten l’esquer; quan apareix l’indicador de la canya, el botó A recull i el gallet R clava l’ham en detectar la flexió. El botó START pausa o reprèn.³

Aquesta flexió és informació i ordre alhora. Mentre l’esquer viatja, el mous lateralment i esperes una picada; quan la canya baixa, decideixes si prems el gallet R. Errar el moment no acaba necessàriament l’intent: pots treballar l’esquer amb pulsacions del botó A i esperar una nova aproximació. El manual explica aquest ús de l’esquer i també documenta que el botó SELECT permet accedir a la pesca amb mosca des de la pantalla de llançament.³

Una clavada correcta et porta sota l’aigua. El botó A ja no serveix només per recollir: permet estirar o afluixar mentre canses el peix i l’acostes. La posició de l’animal i la tensió visible demanen una alternança prudent. Mantenir la pressió accelera la captura, però també pot desenganxar el peix; cedir conserva l’intent a costa de temps.³

Quan l’animal arriba prou a prop, la pantalla de captura confirma la peça i el botó A inicia el llançament següent. El plaer no prové d’una simulació plena de variables ocultes, sinó d’una cadena llegible: acció, senyal, reacció i conseqüència. La repetició funciona mentre el pes del cronòmetre o d’un rècord converteix cada fuga en una oportunitat perduda.³

El mode Torneig és la columna vertebral. Cada competició reuneix set participants, inclòs el jugador, i els classifica segons la longitud total dels peixos capturats dins del temps establert. SELECT deixa consultar els resultats durant el llançament. Això obliga a valorar si convé assegurar diverses peces o invertir segons preciosos en una captura resistent.³

Els sis tornejos principals estan associats a la truita irisada, la perca americana, l’iwana, el yamame, el silur i el salmó. El mode Lliure conserva el mateix bucle i serveix per practicar o buscar peixos absents de les competicions. Les seves zones contenen 17 espècies. Guanyar tres tornejos obre el del salmó. El manual també amaga un salmònid de 55–150 cm darrere un signe d’interrogació, sense revelar-ne el nom.³⁴

Vèncer el torneig d’una zona hi desbloqueja el Contrarellotge. La prova mesura quant tardes a capturar una quantitat fixada de peixos i desa la marca. Així, una victòria no tanca l’escenari: el transforma en un repte per afinar la teva execució, més exigent perquè una sola fugida malgasta tant el temps de lluita com el nou llançament.³

Tres fitxers de jugador separen les trajectòries. Cada perfil conserva les dades d’una enciclopèdia que s’omple amb les captures, registres personals i una sala de rècords que conserva el peix més gros, la longitud total i el nombre de peces de cada torneig. Curiosament, algunes marques continuen existint després d’esborrar un fitxer fins que una puntuació nova les supera.²³

Aquesta edició de Virtual Fishing per a Virtual Boy va ser concebuda per a la pantalla estereoscòpica de la consola. La profunditat separa el pescador, la línia, l’esquer i els paisatges, i ajuda a percebre com el peix s’acosta o s’allunya. No canvia les regles de tensió, però dona volum espacial als senyals que les alimenten. El mateix manual adverteix que les seves captures impreses mostren només la imatge d’un ull i no reprodueixen l’efecte real.³

La preparació forma part de l’edició original. Primer cal inserir el cartutx i, en engegar la consola, ajustar separadament l’enfocament i la distància interpupil·lar. Després cal comprovar les marques dels cantons; el manual considera suficient veure’n tres si no apareixen totes quatre. També es pot configurar la pausa automàtica: quan està activada, el joc s’atura en arribar al llançament després de trenta minuts, mai en plena lluita subaquàtica.³

El japonès és una barrera considerable perquè els menús comuniquen regles, registres i selecció de zones. Un cop memoritzat el recorregut, els senyals de la canya i la línia són visuals. L’edició concreta queda identificada pel codi VUE-VVFJ-JPN i el codi de barres 4988110700019; aquests identificadors delimiten el cartutx japonès original de 1995.¹

Avui, la millor virtut de Virtual Fishing és que explica les seves decisions amb moviment. La canya avisa, el peix respon i la línia converteix la impaciència en risc. No cal estimar la pesca real per entendre aquest diàleg; sí que cal acceptar una activitat reiterativa, construïda sobre variants d’un mateix ritual.

Resulta recomanable per a qui vulgui estudiar un ús funcional de l’estereoscòpia o gaudeixi perseguint marques petites i concretes. Té menys a oferir a qui busqui una història o canvis espectaculars entre zones. La llengua japonesa també demana una guia o una fase inicial d’assaig i error.

La recomanació, doncs, és directa però delimitada: val la pena si el joc t’interessa com una màquina de ritme i tensió, no com una excursió virtual completa. Les seves millors captures concentren tres verbs ben diferenciats: esperar, clavar i cedir. Quan falla, repeteix; quan funciona, sembla que la línia vermella realment pesi.

El cartutx japonès va arribar en una capsa japonesa de Virtual Boy i incorporava memòria amb bateria per conservar perfils i registres. Pack-In-Video el va publicar i Locomotive Co., Ltd. hi figura com a desenvolupadora. La contraportada i el manual indiquen que el producte estava destinat a la venda i l’ús al Japó, i que no es destinava al lloguer comercial.¹²³

El fullet de vint pàgines és especialment útil perquè documenta els canvis contextuals dels botons, els sis tipus de torneig i l’espècie secreta sense posar-li nom. També imprimeix diversos crèdits amb sobrenoms, entre els quals «Spiral», «12M», «X68K» i «GoPuppy!». Són petites empremtes humanes en un joc que, a la pantalla, prefereix que parlin la canya i el cronòmetre.³