Yamato per a SG-1000: mou el vaixell, alinea dues mires i salva el flanc

El manual no desenvolupa personatges, missions ni una cronologia bèl·lica. Presenta simplement un vaixell de guerra que combat forces navals i aèries mentre evita míssils i torpedes. El nom i la il·lustració evoquen un cuirassat històric, però el joc no intenta reconstruir-ne una operació concreta ni explicar-ne el destí.²³

Aquesta absència d’argument deixa tota la càrrega dramàtica en la pantalla. El cel que s’enfosqueix funciona millor que qualsevol text: el temps avança, la pressió augmenta i el vaixell continua atrapat al mateix horitzó. És una ficció mínima, més propera a una diana naval animada que a un relat de guerra.

Un eix per al vaixell, un altre per a la punteria

El comandament separa dues feines que altres jocs farien coincidir. Esquerra i dreta mouen horitzontalment el Yamato; amunt i avall desplacen les mires en vertical. Per tant, no condueixes un cursor lliure per la pantalla. Primer situes el vaixell sota una trajectòria útil i després ajustes l’altura del tret, sense perdre de vista els projectils que poden colpejar la proa.²

Els dos botons corresponen a armes diferents. El canó pesant serveix contra vaixells, torpedes i míssils; el tir ràpid, contra avions, torpedes i míssils. La informació visible —tipus d’enemic, altura i trajectòria— determina el botó. Confondre l’arma malgasta l’ocasió i deixa avançar l’amenaça, encara que la munició no imposi una reserva limitada.²³

La proa no perdona; el flanc concedeix un avís

La zona d’impacte decideix el cost de l’error. Un míssil o un torpede que impacti de front destrueix el Yamato d’un sol cop. Si toca el lateral, el primer impacte només causa danys lleus i cal un segon per perdre el vaixell. Moure’s no és, doncs, una evasió binària: de vegades convé acceptar un toc lateral si l’alternativa és que el projectil impacti a la proa i destrueixi el vaixell a l’instant.²

Cada partida comença amb tres vaixells, i el joc en concedeix un altre en superar els 10.000 punts. La recompensa estimula una defensa agressiva: interceptar un míssil pot evitar una vida perduda i, alhora, acostar-te a la següent. El consell del manual és precisament anticipar les trajectòries, disparar de pressa i mantenir el vaixell en moviment lateral.²

La taula revela una jerarquia més interessant que la simple caça d’enemics. El míssil val 1.000 punts, el doble que una destrucció naval perfecta, mentre un avió o un torpede només en val 50. El joc premia afrontar l’amenaça més lucrativa i perillosa, però també recompensa abatre un vaixell amb precisió abans que un segon tret n’abaixi el valor.²

Les destruccions acumulen estrelles fins que la ronda canvia, però no hi ha un llindar exacte prou documentat per convertir-lo en regla numèrica. Les tres primeres rondes fan avançar el cel de la tarda al capvespre i després a la nit. És una progressió modesta, però comunica de seguida que la partida ha entrat en una fase nova.³

Superada la nit, el cicle visual torna a començar amb vaixells, avions i projectils més ràpids. La dificultat no prové d’aprendre enemics radicalment nous, sinó de disposar de menys temps per llegir trajectòries i combinar els dos eixos. Allò que abans permetia corregir una mala alineació passa a exigir una decisió immediata.³

Es pot jugar en solitari o amb dues persones que s’alternen. Mai no controlen dos vaixells alhora ni prenen decisions conjuntes: cadascuna afronta el mateix repte quan arriba el seu torn. L’opció serveix per comparar puntuacions a casa, però no altera les rondes ni les regles del combat.²³

L’edició analitzada és el cartutx japonès G-1008 per a SG-1000, publicat per Sega el 1983. El catàleg oficial el classifica com a joc de tir i n’indica un preu original de 4.300 iens. Sega també avisa que molts llançaments antics no tenien una data comercial inequívoca; per això, l’any és segur però no convé fixar-ne un dia japonès.¹²

El mateix cartutx es documenta per a SG-1000 i SC-3000, però la compatibilitat no implica el mateix sistema de control. A l’SG-1000, l’experiència descrita pel manual exigeix una palanca de control. Les ordres de teclat que també hi apareixen pertanyen a l’SC-3000 i no s’han de traslladar al comandament de la consola.²

Amb un jugador, la palanca de control es connecta a JOY1; amb dos, calen palanques de control a JOY1 i JOY2, i la partida s’inicia amb un botó del comandament connectat a JOY2. Els dos botons poden servir per començar i, durant el joc, es reparteixen el tir ràpid i el canó pesant. És una disposició senzilla, però necessita els dos botons: reduir-la a un únic tret destruiria el centre tàctic de Yamato.²

Yamato encara té interès perquè la seva restricció més estranya és també la millor idea. El vaixell i la punteria no comparteixen eix, i les dues armes obliguen a classificar cada objectiu abans de prémer el botó adequat. Quan un míssil travessa la pantalla, atacar, interceptar i reposicionar-se deixen de ser accions successives: competeixen pel mateix segon.

Funciona especialment bé per a qui gaudeixi de puntuacions, patrons breus i regles que es poden explicar sense manual però costen de dominar. També és una peça reveladora dels primers anys de Sega domèstica: amb pocs elements construeix una tensió llegible i una progressió visual clara. Una sessió curta permet entendre’l; superar la pròpia marca exigeix més disciplina.

No és la millor elecció per a qui busqui varietat d’escenaris, una campanya o enemics que renovin constantment la tàctica. Després del cicle de tarda, capvespre i nit, l’increment de velocitat ja no pot amagar la repetició. La recomanació és directa: prova’l si t’atrau la precisió sota pressió, però atura’t quan la ronda deixi de sorprendre. El seu mar és petit; el segon que precedeix cada impacte, no.

La capsa japonesa identifica amb claredat el títol i el codi G-1008, mentre la contraportada combina instruccions japoneses i angleses amb una captura de joc. El manual també és bilingüe i hi figura l’avís «© Sega 1983». Aquesta data acredita el document i el seu context, però no resol per si sola el dia exacte en què el cartutx arribà a les botigues.¹²

El fullet conserva una precaució pròpia del suport físic: inserir el cartutx amb la màquina apagada, encendre-la després i tornar a desconnectar-la abans de retirar-lo. És una instrucció que avui sembla gairebé cerimonial, però recorda que la partida començava manipulant maquinari, no seleccionant una icona. La capsa i el manual completen així una edició pensada com un objecte domèstic autosuficient.²

Que Sega en va ser l’editora és segur; l’atribució del desenvolupament exigeix més prudència. GameFAQs atribueix el joc a ELS, i una transcripció de cadenes internes recull «BY ELS», una adreça de l’empresa i una data de juliol de 1983. Sega Does, en canvi, el presenta com a desenvolupat per Sega. La formulació més honesta és considerar probable l’atribució a ELS sense donar-la per definitivament establerta.⁴⁵³

La data exacta pateix una incertesa semblant. El catàleg de Sega situa Yamato el 1983 i explica que la seva ordenació anual sovint pren l’avís de drets d’autor com a referència. GameFAQs conserva registres japonesos contradictoris de març i juliol. En absència d’un document comercial primari més precís, publicar un dia concret donaria una seguretat que les fonts no ofereixen.¹⁴

La valoració retrospectiva de Sega Does destaca Yamato com una millora respecte de N-Sub gràcies a un ritme més ràpid, als canvis de cel i a l’augment progressiu de dificultat. Al mateix temps, li retreu que el seu atractiu s’esgoti aviat. És un diagnòstic coherent amb el disseny: la progressió fa visible l’avenç, però no amplia gaire les situacions que planteja al jugador.³

Vist avui, no cal inflar-lo fins a convertir-lo en una joia secreta ni descartar-lo com una simple curiositat. La seva aportació és més precisa: extreu una decisió defensiva real de dues mires, dos botons i una franja de mar. Aquesta economia encara mereix atenció, sempre que s’accepti que el joc diu tot el que sap abans que caigui la nit.